Antologia poètica

Aquest volum recull els millors poemes de Teodor Llorente, l'autor més important de la poesia catalana de la Renaixença al País Valencià. Amic de Verdaguer i Frederic Mistral, la seva obra és clau per a la literatura cata-lana del seu temps, i un referent per a tots els poetes valencians posteriors. En les poesies de Llorente hi trobem tots els temes jocfloralescos: l'amor, la pàtria (València, però també Catalunya), els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l'historicisme. Ben coneguts i populars són els seus versos dedicats a Jaume I, o a la llengua comuna de catalans, valencians i balears.És una poesia fàcil d'entendre, amb una forma ben cuidada, i amb un lèxic ric i popular. Encara molt descone-guda pels lectors catalans connecta amb la poesia romàntica de finals del segle XIX i de ben segur que els te-mes i les formes sonaran familiar a moltíssims lectors. El llibre es divideix en els tres camps temàtics de la Renaixença: Pàtria, Amor, Fe, més un quart bloc dedicat específicament a les relacions de Catalunya, València i Balears. L'edició és a cura de l'especialista en Llorente, Rafael Roca, doctor en filologia catalana per la Universitat de València.

Teodor Llorente i Olivares va néixer el 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. Va seguir la vocació del pare i als vint-i-dos anys es va llicenciar en Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de València. Va exercir l’advocacia durant un temps, però durant l’etapa universitària s’havia interessat pel con-reu de la poesia i havia fet amistat amb el poeta Vicent Venceslau Querol. I tots dos van conèixer el poeta i filòleg mallorquí Marià Aguiló, un dels promotors del moviment de la Renaixença a Mallorca, que havia arribat a València per a treballar de bibliotecari a la universitat. Tot i que comença escrivint versos en castellà, va acabar per decantar-lo a escriure poemes en la seva llengua materna i a interessar-se pel ressorgiment literari valencià. El 1861 Llorente va entrar com a director del diari La Opinión i, cinc anys més tard, juntament amb l'impressor Federico Domènech, el va adquirir i el va trans-formar en Las Provincias, que aviat seria el principal rotatiu conservador valencià. Es va encarregar de dirigir el nou diari i col·laborar-hi amb articles sobre política espanyola, història i crítica literària, sovint amb el pseu-dònim Valentino. Va ser un dels fundadors, l'any 1878, de l'entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defensar i promoure la cultura i la llengua valencianes des d'una òptica burgesa i conservadora. En el marc de l’entitat, el 1879, va ser un dels impulsors dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, bilingües des d'un inici, i l'any següent va exercir de president als Jocs Florals de Barcelona. També va fundar i dirigir el Centre d'excursions científicoli-teràries (1880) i la Revista de València (1880-1883). L'any 1890 va obtenir el títol de Cronista de València. Tot i que ja havia publicat diversos poemes per separat, el 1885 va aparèixer el seu primer recull de poesia, Llibret de versos, que conté «La barraca», un poema cabdal de la Renaixença valenciana. El 1902 va publicar Nou llibret de versos, reeditat i ampliat. També va editar el recull Poetes valencians contemporanis (1908). Com a líder del moviment de la Renaixença al País Valencià, va mantenir contactes amb diversos intel·lectuals d'arreu dels Països Catalans, com l'escriptor Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i Llobera o Fre-deric Mistral. Cap als cinquanta anys Teodor Llorente va iniciar la carrera política, afiliant-se al partit conser-vador de la província de València, que va encapçalar en dues ocasions. Fou diputat a Corts de Madrid del 1891 al 1896 i senador del 1898 al 1901. Llorente va morir el 1911 a València el 1911. Després de la seva mort es van publicar diverses antologies dels seus poemes, com ara Llibrets de versos (1914), Poesies valencianes (1936), Antologia poètica (1958), a cura de Carles Salvador, i Poesia valenciana completa (1983).

Rafael Roca Ricart (Alaquàs, 1971) és doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de València. Historiador de la literatura i la cultura valenciana, estudiós de la Renaixença valenciana i de la comarca de l'Horta Sud, Roca és especialista en literatura del segle XIX, específicament de Teodor Llorente i Constantí Llombart. Gràcies a l'estudi de l'activitat cultural durant la Renaixença El valencianisme de la Renaixença va rebre el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta als Premis Literaris Ciutat d'Alzira. Ha publicat treballs a les revistes Afers, Anuari Verdaguer, Caplletra, Llengua & Literatura i Randa, i ha col·laborat en diverses obres col·lectives. A més, és membre del Consell de Redacció de la revista Saó, de la Societat Verdaguer d'es-tudis literaris i col·laborador del Levante-EMV. Des del juny de 2022, és membre numerari de la Secció Històri-co-Arqueològica de l'Institut d’Estudis Catalans, i des de l'any 2024 dirigeix la Revista Valenciana de Filologia, publicada per la Institució Alfons el Magnànim.