Els camins que no duen a Roma (Paisajes) - Tapa blanda

George Brassens no ha estat i no serà mai un simple artista de varietés, un cantant ordinari intercanviable per un altre. Perquè, travessant la seva vida i sostenint la seva obra, discorre un fil conductor: un pensament que ha preferit anomenar ètica. No un pensament estancat en certeses, no un manual d'axiomes de grans principis, sinó més aviat una meditació episòdica, un qüestionament tumultuós, una sèrie d'interrogacions successives que desemboquen en respostes fràgils i provisionals. Les reflexions i màximes d'aquest volum són altres tantes petjades d'aquesta ètica, altres tantes puntuades d'aquest fil conductor o altres tants rastres d'aquestes incerteses. JEAN-PAUL LIÉGEOIS Fa alguns anys, en el transcurs d'una discussió literària, algú em va preguntar qui era al meu entendre el millor poeta contemporani de França. Sense dubtar-ho vaig respondre: Georges Brassens. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ. El recordo senzill, tímid i generós; amb un talent que no cap en el firmament. PACO IBÁÑEZ Amb Georges parlàvem de la mort rient-nos. Només per aquest detall em resulta irreemplaçable. Des que ha mort, la mort ja no fa riure a ningú. RENÉ Fallet