L'escanyapobres: 11 (Biblioteca Narcís Oller) - Tapa blanda

«Tant com en el conte i en la novel·la exten· sa, potser més i tot, Narcís Oller va saber trobar la justa mesura literària en la novel ·la curta. La publicació de L'Escanyapobres (1884) va confirmar el narrador revelat en La Papallona. En aquest breu i intens relat, els canvis provocats per la industrialització serveixen de teló de fons al vigo· rós "estudi d'una passió" que el subtítol anuncia. Moltes coses s'hi insinuen, però el protagonisme correspon a l'avarícia, tema literari universal i etern, que havia proporcionat tipus inoblidables en obres mestres de l'escola realista a la qual Oller s'incorporava. En el deliri de la bogeria pel diner, l'Oleguer i la Tuies constitueixen dos magnífics i extrems "casos" de deshu· manització en el context contemporani.»

Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l'època. Advocat d'ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l'acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions. És autor de novel·les tan destacades com La Papallona (1882), L'escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d'or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879), Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, que va desenvolupar sobretot en la darrera etapa de la seva vida. Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor. Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l'italià o el rus. El novel·lista va defensar aferrissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s'escapava del debat i la polèmica.